CONCLUSIONS

Com a resum de les meves pràctiques, puc dir que han estat molt profitoses pel meu coneixement i per la meva formació.

Quan vaig escollir el centre ja pensava que aprendria molt per la tipologia de centre que és, pel tipus de família i d'alumne amb el que treballen i perquè ja coneixia una mica el centre per haver treballat fa anys com a vetlladora i no m'equivocava.

Actualment des del Departament d'Orientació del Centre Sagrat Cor del Besòs hi ha molts nens amb diverses necessitats educatives especials. Des del principi vaig estar molt ben adaptada dins del centre per part de tots els professionals, també degut a que havia estat treballant al centre feia uns anys i coneixia a alguns professionals del centre.

Un cop pactades les pràctiques amb la tutora, des del primer moment ja vaig començar  a participar activament en les observacions a classe, les entrevistes amb els nens i amb els tutors, vaig començar a conèixer les proves que se'ls hi passaven als nens per valorar els seus coneixements i les seves necessitats educatives que juntament amb les entrevistes amb altres professionals, com la psicòloga de l'E.A.P, m'han anat aportant un coneixement molt important en aquest procés d'ensenyament-aprenentatge que són les pràctiques.

Juntament amb la meva tutora Mercè, hem estat valorant quines tasques s'haurien de portar a terme per tractar de la millor manera les necessitats educatives dels nens/es. Concretament hem treballat amb nens amb TEA (trastorn de l'espectre autista), nens amb síndrome d'Asperger,  TDAH (trastorn per dèficit d'atenció e hiperactivitat),  nens i nenes amb trastorn negativista desafiant, nens dislèxics, amb retard cognitiu important, etc.  I el que hem estat intentant fer un treball col·laboratiu amb la resta de professionals que intervenen en el procés d'ensenyament-aprenentatge dels nens i nenes, amb les famílies (una tasca que en aquesta escola és força complicada, ja que les famílies són molt poc col·laboradores), amb professionals de centres externs en els quals estan derivats els alumnes.

Personalment, el que he considerat molt profitós per la meva experiència i la meva formació ha estat el treball col·laboratiu amb altres professionals.  Un treball molt  important per tal de poder pal·liar les necessitats educatives especials dels nens/es.  Si que un cop es treballa amb diversos professionals també es veu la realitat que és que no sempre tothom té bona relació amb els seus companys, que no tothom està conforme amb la forma d'ensenyar d'altres companys, que no hi ha la relació i la coordinació que hi hauria d'haver i d'aquesta manera també he aprés que no tot és tan idealista, que no sempre tot és tan maco ni tan fàcil de fer, i que s'ha de portar a terme un treball costós perquè la coordinació sigui adequada pel bé dels nens/es.

El treball conjunt que es porta a terme a l'escola per fer una atenció individualitzada i una atenció a la diversitat és molt important per l'aprenentatge dels nens, s'intenta que tots els nens tinguin l'atenció que necessiten per tal d'aprendre de la millor manera i que les seves necessitats educatives no els hi perjudiquin en el seu aprenentatge.  El fet de que sigui un centre amb un gran nombre d'immigrants, fa que s'hagi de tenir en compte que aquests nens no es quedin enrere en els seus aprenentatges per culpa de no conèixer ni dominar la llengua.

M'ha encantat el poder fer observacions a diverses aules, perquè he pogut reconèixer a nens que tenen algun tipus de dificultat, he conegut diverses formes d'ensenyament, com aplicar la teoria a la pràctica per exemple en el cas d'haver de tractar amb un nen amb TEA, què s'ha de fer i quines pautes seguir pel bé de l'aprenentatge del nen. 

Com a valoració de les pràctiques, jo les valoraria molt positivament, degut a que considero que he aprés molt en relació a les tasques que portaria a terme un psicopedagog en un centre educatiu (qüestió que vaig plantejar en una entrada del blog) i tot el que he anant aprenent, ho valoro positivament perquè em servirà pel meu futur, per quan hagi de treballar com a psicopedagoga.

He aprés a realitzar observacions, a conèixer les diverses proves que es poden passar als nens per tal de conèixer les necessitats educatives que tenen, a com coordinar un equip educatiu per treballar de forma col·laborativa pel bé de l'aprenentatge del nen, també he aprés a com detectar als nens/es amb necessitats educatives especials, a com treballar amb professionals, nens i famílies, els passos que s'han de seguir per tal de derivar a un nen/a a un centre extern, quins materials serien necessaris o més adequats per tal de poder portar a terme una educació més individualitzada, com atendre a la diversitat, etc. I realment obtindre aquesta formació ho valoro molt positivament, gràcies a la meva tutora com a la resta de professionals amb els que hem col·laborat.

LA IMPORTÀNCIA DE LA OBSERVACIÓ COM A TÈCNICA DE RECOPILACIÓ D'INFORMACIÓ.

La investigació qualitativa estudia fenòmens que no són quantificables. Més que la generalització dels resultats, es proposa aconseguir profunditat en el coneixement d’un tema, identificar la naturalesa complexa de la realitat i els aspectes subjectius de l’experiència. Se centra en l’exploració intensiva d’uns quants casos que es consideren aclaridors, dels quals els investigadors porten registres narratius. Com que no genera dades quantitatives, no permet anàlisis estadístiques. S’utilitza sobretot en ciències humanes i socials. Les tècniques de recollida de dades més emprades són l’observació, l’entrevista i els historials.

L’observació és l’instrument més idoni per als educadors d’aquesta etapa, ja que permet fer el seguiment de les conductes individuals i col·lectives davant de les situacions d’ensenyamentaprenentatge i incidir en el desenvolupament de les capacitats dels infants.

 1. Característiques de l’observació:

a) Natural i pràctica. S’han d’utilitzar metodologies senzilles i fiables i s’ha de combinar l’observació sistemàtica i l’observació asistemàtica. S’ha de donar en l’ambient natural en el qual se succeeixen les activitats d’ensenyament-aprenentatge o les que s’hagin preparat amb la finalitat d’avaluar, que sempre seran una activitat més, i no seran artificioses o fora d’aquest ambient natural i espontani dels infants.

 b)  Fiable i objectiva. El procés de registre de dades ha de ser tan objectiu com sigui possible i, per tant, més descriptiu que interpretatiu. De vegades convé l’ajuda d’una altra educadora, bàsicament quan ens interessa analitzar el tipus d’intervenció de l’educador/a. També és útil gravar en vídeo les situacions. Tot i això, convé ser conscient que l’observació està sotmesa al risc de la subjectivitat o l’error per diverses circumstàncies–cansament de l’observador, falta d’atenció, etc.– o per falses expectatives o altres aspectes.

c) Adaptativa i flexible. S’han de tenir presents les característiques de cada un dels infants. Tot i que es tingui prevista una activitat d’avaluació, hem de poder deixar-la si per les circumstàncies que sigui els infants tenen altres interessos o hi concorren altres circumstàncies.

 d) Finalitats clares i definides. Els comportaments i conductes que s’han d’observar i les altres circumstàncies del procés (l’adequació dels recursos utilitzats, els objectius perseguits, etc.) han d’estar definits i han de ser clars, igual que les finalitats de l’observació (què cal observar i per què).

 e) Continuada i global. Convé no perdre de vista que l’observació forma part del procés educatiu mateix i que implica tots els aspectes del pensament de l’infant i del context en què es dóna, tot i que podem establir moments específics i ben programats.

El joc espontani és un moment que ens permet observar de manera privilegiada l’evolució particular de l’infant: els seus interessos i motivacions, les habilitats en les relacions amb els seus companys de joc, etc. La seva finalitat és captar les informacions que puguin servir per comprendre la conducta de l’infant, avaluar-la i proporcionar aquells elements que puguin servir d’ajuda per al seu progrés.

He volgut fer aquesta entrada sobre la importància de la observació, ja que en les últimes setmanes he estat fent moltes observacions en diverses classes, amb nens amb diverses necessitats educatives. Per mí han estat força importants per detectar els nens amb algun tipus de necessitat.

 

 

Webgrafia:

http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2789646

 

http://www.buenastareas.com/ensayos/Importancia-De-La-Observacion-Del-Proceso/2019438.HTML

 

http://www.fhumyar.unr.edu.ar/escuelas/3/materiales%20de%20catedras/trabajo%20de%20campo/solefabri1.htm

 

http://es.slideshare.net/austinmi/metodo-de-observacion

 

QUÈ ÉS LA DISLÈXIA?

Etimològicament la paraula dislèxia vol dir aproximadament dificultats de llenguatge. En l'acceptació actual es refereix a problemes de lectura, trastorn en l'adquisició de la lectura.

Una primera definició de la dislèxia és la que ens diu que és el problema per aprendre a llegir que presenten els nens amb un coeficient intel·lectual normal i no apareixen altres problemes físics o psicològics que poden explicar aquestes dificultats.

Segons algunes estadístiques, la dislèxia afecta en major o menor grau a un 10% o un 15% de la població escolar i adulta. Afecta en igual mida a nens i nenes, encara que jo personalment en les pràctiques que estic portant a terme, he vist moles més nens que nenes. Potser tindria a veure amb el fet que les dones en general tenen un major desenvolupament en l'àrea del llenguatge que els homes. Hi ha un consens entre els estudis realitzats en que entre un 4 i un 5% dels nens presenten problemes greus d'aprenentatge de la lectura, amb la conseqüent dificultat en l'escriptura.

Donada la generalització de l'ensenyament a tota la població de forma obligatòria i l'ús prioritari de la lectura i l'escriptura com a mitjancers de l'ensenyament, la quantitat de nens que tenen dificultats escolar per aquest motiu és un factor rellevant a tenir en compte per l'ensenyant. Segons les estadístiques, es pot esperar que en cada aula de 25 alumnes hi hagi almenys un nen amb dificultats d'aprenentatge.

M. Thomson dona una bona definició: "es una grave dificultad con la forma escrita del lenguaje, que es independiente de cualquier causa intelectual, cultural y emocional. Se caracteriza porque las adquisiciones del individuo en el ámbito de la lectura, la escritura y el deletreo, están muy por debajo del nivel esperado en función de su inteligencia y de su edad cronológica. Es un problema de índole cognitivo, que afecta a aquellas habilidades lingüísticas asociadas con la modalidad escrita, particularmente el paso de la modalidad escrita, particularmente el paso de la codificación visual a la verbal, la memoria a corto plazo, la percepción de orden y la secuaneicación".

Dins de l'experiència que estic obtenint a través de les pràctiques, ens referim a dislèxia només quan es compleix la definició senzilla, seria el nen o nena que no aprèn a llegir, amb intel·ligència normal i cap altre problema que expliqui la dificultat.  En relació al que he llegit sobre aquest tema i l'experiència formativa, m'he trobat amb professionals contraris a donar aquest diagnòstic i prefereixen parlar d'inmaduresa, del que alguna manera seria la dislèxia "evolutiva" o  "madurativa" o senzillament la falta de maduresa per a assolir els aprenentatges, donada la variabilitat individual i la distribució normal de la població escolar d'acord a la anomenada "campana de Gauss". Sens dubte també considero que moltes vegades considerant aquest diagnòstic es perd un temps preciós per a la intervenció amb aquests nens i el tracte adequat al seu problema, ja que els nens es poden crear un autoconcepte d'ells mateixos degut a aquestes dificultats.

Sent la dislèxia en principi un problema d'aprenentatge , acaba per crear una personalitat característica que a l'aula es fa notar o bé per la inhibició i el retraiment o bé per l'aparició de conductes disruptives, parlar, barallar-se, no treballar..., com a formes d'obtenir el reconeixement que no pot aconseguir pels seus resultats escolars.

La dislèxia va relacionada en ocasions a altres problemes d'aprenentatge escolar, com la disgrafia (que seria la dificultat en el traç correcte de les lletres, en el paral·lelisme de les línies, el tamany de les lletres, en la pressió de l'escriptura) i en fases posteriors apareixen la disotografia (dificultats per a l'ús correcte de les regles d'ortografia, des de les que s'anomenen d'ortografia natural fins a nivells més complexes). En ocasions, la dislèxia també va relacionada amb dificultats de pronunciació, amb major incidència en la dificultat de pronunciació de paraules noves, llargues o que contenguin combinacions de lletres del tipus que produeixen dificultats en la lectura.

Dins de l'aula la dislèxia es pot detectar inicialment pel retràs en l'aprenentatge de la lectoescriptura, les peculiaritats que es donen quan aconsegueix iniciar l'aprenentatge, la lentitud, la tendència al deletreig, la dificultat en la comprensió lectora degut a la falta de ritme, l'absència de puntuació. A mesura que els cursos passen, els problemes s'aguditzen, ja que l'estudi, i el treball escolar en general es basen en les habilitats que el nen no té i es va retrassant progressivament. Així, la dificultat lectora, la falta de comprensió, comporten uns mals resultats escolars, mal autoconcepte, actituds de desgana i conductes en ocasions, disruptives, pertorbadores del bon funcionament del clima de l'aula. El problema que ocorre amb freqüència és que al nen se li tracta de distret, mandrós i se li atribueix a aquestes característiques un mal funcionament escolar, se'l pressiona perquè treballi, mantingui l'atenció, i d'alguna manera menys preant-lo per la seva incapacitat per aprendre. Però s'ha de tenir en compte que és algo que el nen no pot controlar voluntàriament i que s'ha de tractar el problema.

Bibliografía:

"Dislexia. Aspectos psicológicos y neurológicos". Frank H. Duffy, Norman Geschwind. Editorial Labor-1988.

"Dislexia, disortografía, disgrafía". Rosa Ma. Ribas Torres y Pilar Fernández Fernández. Ediciones Pirámide-1997.

"Dislexia. Su naturaleza, evaluación y tratamiento". Thomson, M.E. Editorial Alianza Psicología, 1992(1984).

Webgrafía

http://www.disfam.org/dislexia/   Web de l'associació de dislèxics d'Argentina i República Dominicana. Molt útil pels recursos que ofereix i sobretot pels recursos d'inclusió.

http://www.fedis.org/  Federació Espanyola de Dislèxics.

http://www.psicopedagogia.com/dislexia Una página web molt útil per la infomació que ofereix sobre la dislèxia, les etapes educatives i en què consisteix i quin tractament es pot oferir.

http://www.familiaysalud.es/nos-preocupa-que/que-es-la-dislexia  Una página pensada per pares on explica de forma molt entenedora perquè tothom ho pugui entendre en què consisteix la dislèxia, símptomes.

TDAH (TRASTORN PER DÈFICIT D'ATENCIÓ AMB HIPERACTIVITAT)

És un trastorn en el que intervenen tants factors genètics com ambientals. El TDAH és un trastorn de conducta que apareix a la infància, i que es sol començar a diagnosticar al voltant dels 7 anys d'edat encara que en alguns casos aquest diagnòstic es pot realitzar d'una manera més precoç. Es manifesta com un augment de l'activitat física, impulsivitat i dificultat per a mantenir l'atenció en una activitat durant un període de temps continuat. A part d'això hi ha nens en els que s'observen a la vegada problemes d'autoestima deguts als símptomes propis del TDAH i que els pares no solen associar a aquest trastorn. A la vegada, el TDAH es pot associar amb freqüència a altres problemes, i les seves conseqüències s'aprecien en diversos ambients de la vida del nen, no només l'escolar, sinó que també afecta en gran mesura a les relacions interpersonals tant amb la família, com amb altres nens i nenes i amb els seus educadors, sent aquestes relacions claus en el desenvolupament del nen/a.

Segons la classificació nord-americana d'enfermetats psiquiàtriques DSM-IV, no totes les persones que pateixen TDAH tenen el mateix quadre clínic. En algunes d'elles predominen els símptomes de TDAH d'inatenció, en altes les d'hiperactivitat e impulsivitat, i en altres hi ha problemes tant d'atenció com d'hiperactivitat e impulsivitat (el que es coneix com a TDAH combinat o mixt). És a dir, el TDAH es pot desglossar en varis subtipus, depenent de quin grup de símptomes predominen.

Aquestes variants son conegudes com "subtipus del TDAH". De tots els subtipus, el més freqüent és el combinat, seguit del predominantment hiperactiu-impulsiu. El subtipus predominantment inatent és el menys freqüent, i es dóna més en nenes. Degut a que els símptomes d'inatenció són més sútils, es detecten menys i provoquen que el diagnòstic de TDAH en nenes/adolescents tardi més en realitzar-se o, en molts casos, passa desapercebut.

Sobre el que comento en relació dels subtipus, és cert, tal i com veiem en els casos que es tracten des del Departament d'Orientació, que dels nens que estan diagnosticats com TDAH, el que predomina és el combinat que s'engloba els problemes d'atenció, d'hiperactivitat i d'impulsivitat. I aquí és on podríem entrar en un debat sobre si és positiu o no el fet de medicar als nens. He de dir que jo estava bastant en contra en el fet d'haver de medicar als nens, però sincerament i amb l'experiència i amb els casos amb els que estic tractant al centre escolar, he canviat bastant d'opinió. I no es un fet de medicar als nens només pel fet de que "no molestin", sinó pels nens, pel fet de que ells puguin estar bé, ja que el fet de que no es puguin controlar també és un problema per ells per com es senten i els que això els hi comporta.

Puc parlar d'un nen amb el qual jo vaig treballar quan vaig estar de vetllador al centre quan ell tenia 4 anys, aquest va ser diagnosticat com a TDAH, un nen molt impulsiu, desafiant, molt inatent, molt mogut, que tenia problemes constantment amb companys, mestres, dins la família, etc. Aquest nen va començar a fer un tractament al Hospital Clínic, actualment està cursant 6è de primària i és un nen que ha canviat tant, un nen que pot seguir les classes, un nen que no té conflictes, que la relació amb el seu entorn ha canviat molt positivament i sobretot i el més important és que com se sent el nen i com està ell. Quan parles amb ell et transmet lo bé que està, lo bé que se sent i lo bé que li va la medicació. És un dels casos que puc comentar que hi ha al centre que conec més personalment. També podria parlar d'altres nens que el fet de tenir TDAH, de no poder controlar-se i el problemes que això els hi comporta, els hi crea un neguit i una ansietat que el perjudica molt en la seva autoestima i en el seu estat d'ànim. Per aquest motiu, observant i tractant diversos casos i veient com estan els nens, ha canviat la meva opinió sobre aquest tema.  És qüestió de plantejar-se que si un nen és diabètic i se'l medica, perquè no a un nen que tingui TDAH?

BIBLIOGRAFIA:

Ross W. Greene. El niño insoportable. Ediciones Medici, 2001.
Russell A. Barkley. Niños hiperactivos. Cómo comprender y atender sus necesidades especiales. Ediciones Paidós.
García Pérez EM, Magaz A. Hiperactividad. Guía para profesores. Cruces-Baracaldo: COHS, 2003. Aquest llibre el volia recomanar especialmente ja que el veig molt recomanable i molt important com a guía per a Mestres.

WEBGRAFIA:

http://www.fundacioncadah.org Web de la fundació CADAH, una fundació Càntabra, d'ajuda al déficit d'atenció e hiperactivitat i que té molta información interessant.

http://www.trastornohiperactividad.com Web on explica en què consisteix el TDAH, donen información sobre associacions de pares, preguntes freqüents, vídeos...
A part de tenir eïnes i pautes molt interessants.

 

T.E.A. (TRASTORN D'ESPECTRE AUTISTA)

L’autisme és un grup de trastorns del desenvolupament neurològic que es manifesta obstaculitzant l’aprenentatge d’habilitats de comunicació i de relacions socials. Paral·lelament, el desenvolupament també es veu interferit per la presència d’interessos restringits inusualment forts, comportament repetitiu i dificultats per afrontar canvis inesperats. El terme espectre es refereix a una àmplia gamma de símptomes, habilitats i nivells de discapacitat que poden presentar les persones que el pateixen.

Les causes del Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) són de base genètica, però possiblement associades a factors ambientals que interactuen amb aquestes. Els canvis del patró de desenvolupament del cervell són evidents als dos anys, però possiblement ja es reflecteixin en edats més primerenques.

En l’actualitat, es reconeixen dos grans subgrups: l’autisme clàssic i la síndrome d’Asperger. L’autisme clàssic està associat a dificultats d’aprenentatge (QI per sota la mitjana) i retard en l’adquisició del llenguatge. La síndrome d’Asperger comparteix característiques amb l’autisme, però sense les dificultats d’aprenentatge associades (QI en la mitjana o superior a la mitjana) i sense cap tipus de retard de llenguatge.

Els canvis proposats en el DSM-V uneixen aquests subgrups sota l’únic epígraf de Trastorn de l’Espectre Autista. La proposta afirma que els símptomes representen un contínuum que va de lleu a sever, més que un simple diagnòstic de “sí o no”. Els criteris per al diagnòstic del trastorn especificaran un rang de severitat, descrivint el desenvolupament de la comunicació social i d’altres comportaments cognitius i motors rellevants.

Els efectes del trastorn no són immutables, poden canviar amb una intervenció educativa adequada, però les dificultats nuclears són presents al llarg de tota la vida de la persona amb TEA.

A l'escola actualment tenim diversos nens que estem valorant des del Departament d'Orientació, i estem plantejant diverses pautes per tal de que els mestres tinguin clar què poden fer amb cada un dels nens, perquè no tots tenen el mateix grau, tenim uns amb T.E.A i uns altres d'Asperger.

Les pautes que hem plantejat serien les següents:

v  Tenir una seqüència per tranquilitzar-se a la taula.

v  Modificar la cadira per tal que li sigui més complicat el balanceig.

v  Canviar la companya de taula per tal de que l’ajudi a l’hora de calmar-se, i que li recordi seguir la seqüència.

v  Definir on, quan i amb qui es pot balancejar.

v  Fer una història o regla social escrita, on s’indicaria com veuen els demés el seu comportament.

v  Substituir la conducta de balanceig per una més acceptada (com per exemple moure les cames).

v  Estructurar la classe i explicar els imprevistos, per tal de que el Rubén tingui clar les assignatures que es fan, les persones que poden entrar a l’aula i el que es farà.

v  Que el nen tingui un horari perquè tingui clar el que ha de fer a classe.

v  Ensenyar-li una tècnica de relaxació, en un espai tranquil. Si hi ha molt soroll i es posa molt nerviós (ja que son nens hipersensibles), si cal que surti un moment al passadís per relaxar-se.

v  Al inici de la classe posar música relaxant, per disminuir el soroll de l’ambient (encara que sempre sigui la mateixa).

A part de mostrar aquest pautes i posar una miqueta d'informació sobre en què consisteix el T.E.A, volia també mostrar un còmic que vaig trobar que em va semblar molt interessant per tal d'explicar d'una forma molt visual el que és un nen amb autisme.

COMIC AUTISME

Webgrafia:

http://blogs.20minutos.es/madrereciente/2014/11/28/maria-tiene-autismo-maria-no-esta-enferma/

http://www.xtec.cat/web/curriculum/diversitat/alumnes/tdes/tea

http://www.tea.cat/

https://elscolors.wordpress.com/que-es-lespectre-autista/

 

Bibliografía:

 

Greenspan, I. Stanley: Comprender el autismo, Barcelona, RBA, 2008.

 

Pel·lícules:

 

Más allá de la realidad (Dir. Bruce Broughton; UK, 1986)

         

Un testigo en silencio (Dir. Bruce Beresford; UK, 1994).

 

 

 

PLA D'ACCIÓ TUTORIAL

Els comportaments agressius amb els quals ens hem trobat últimament amb els alumnes del centre, que creen un clima de disrupció constant en el correcte desenvolupament de la classe i també afecta a la dinàmica institucional, han desenvolupat una sèrie de reunions i d'accions per tal de solventar de la millor manera aquesta situació mitjançant un pla d'acció tutorial, on es portarien a terme un conjunt d'accions educatives que contribuiran a desenvolupar i potenciar les competències bàsiques dels alumnes. Amb alguns dels alumnes d'ESO que ja estaven a punt de finalitzar els seus estudis i amb els quals ens hem trobat certa problemes, hem fet un treball amb ells per tal d'ajudar-los a prendre futures decisions tant personals, com acadèmiques i professionals.

En relació a aquesta tasca que hem comentat i d'altres, hem portat a terme un pla d'acció tutorial on es recollirien la detecció de necessitats, els objectius que es volen assolir a través d'aquest, és establir els continguts i les metodologies, juntament amb els recursos, seqüenciació i avaluació.

Vam plantejar fer aquest pla amb un enfocament preventiu. Aquesta manera d'afrontar l'assessorament implica un benefici per a la qualitat de la institució, el docent guanyaria confiança en la seva feina i en ell mateix i sobretot i molt important, l'alumne té la possibilitat de no convertir-se en un problema o cas perdut, ja que molts d'ells per edat estan a punt de finalitzar l'educació obligatòria i el que no volem es que deixin d'estudiar sinó que tinguin més opcions i més camins com poden ser les UECS, o els PQPI, un treball que estem fent en conjunt amb l'EAP.

RECOMANACIÓ LECTURA

Volia fer una recomanació d'un llibre que m'estic llegint actualment "Per què em costa tant aprendre?"

Un llibre per pares i mestres sobre els trastorns d'aprenentatge, escrit amb un llenguatge força entenedor i senzill per la Doctora Anna Sans, una neuropediatra de la Unitat de trastorns de l'aprenentatge (UTAE) de l'hospital San Joan de Déu.

En el llibre es plantegen i ens apropa als problemes d'aprenentatge, proporcionant pautes concretes per a detectar, diagnosticar i tractar a nens/es i joves amb dislèxia, trastorn per dèficit d'atenció (TDAH), trastorn de l'aprenentatge no verbal (TANV), síndrome d'Asperger (SA), trastorn del desenvolupament del llenguatge (TDL) i discalcúlia.

 

Sans, Anna. Per què em costa tant aprendre?. Barcelona: Edebé, Hospital Sant Joan de Déu, Universitat de Barcelona, 2008.

FEINA FETA FINS EL MOMENT

Amb aquesta entrada volia fer una miqueta de resum de la feina feta fins al moment a les pràctiques.

Durant les primeres setmanes vaig iniciar les pràctiques coneixent una miqueta diversos casos "més importants" que s'estaven tractant des del departament d'orientació, dic més importants, perquè per la problemàtica que presentaven els diferents nens es necessitaven fer tasques amb agilitat. Sobretot també el que hem fet durant aquestes setmanes han estat moltes reunions amb tutors, entrevistes a nens i hem anat passant alguna prova. Per aquest motiu vaig passant uns dies mirant i coneixent diverses proves i perquè servien (per això vaig fer un post de les que havia vist fins el moment).

Entremig d'aquestes tasques he ajudat a  la tutora a preparar reunions amb l'EAP, a tenir reunions conjuntes amb la mestra d'educació especial i les vetlladores i també amb l'equip educatiu, per portar un seguiment dels casos que es tracten des del departament i parlar de les necessitats educatives que presenten els nens i l'evolució que van tenint. Per aquest motiu, des de l'equip directiu es va sol·licitar un registre de tots els nens tractats des del departament on indicaven si tenien o no dictamen, si anaven a algun centre extern, el perfil que tenien, si tenien hores concedides d'educació especial i de vetllador, per tant, també ha estat una tasca que he ajudat a fer.

I un cop fet tot això, ara m'estic centrant sobretot en fer observacions a l'aula, observant els diversos casos que hi ha i una tasca que vull fer és fer observacions classe per classe, per aprendre com es comporten aquests nens, quines necessitats tenen, que fan els mestres, com es poden ajudar millor, etc. per tal de tenir un aprenentatge més ampli.

També estic coneixent de prop la importància de coordinació amb professionals externs, el com hem de fer les cartes de derivació, a on es poden derivar i com es fa el trasllat d'informació perquè es pugui fer un seguiment adequat i correcte de la situació del nen/a.

En aquest moment de les pràctiques puc dir que estic molt contenta i que considero que estic aprenent molt, també gràcies perquè és un centre que compten amb molts nens que tenen necessitats educatives especials i molt diverses, a part de ser també un centre en el qual hi ha forces famílies amb risc social, amb les quals es fa un treball conjunt, a vegades no trobem la col·laboració que ens agradaria per part d'aquestes, però igualment treballem pel bé dels nens, que és la nostra obligació.

Espero seguir aprenent cada dia una mica més, perquè era el que buscaba i el que volia aconseguir amb aquestes practiques, per aquest motiu també vaig escollir el col·legi Sagrat Cor del Besós.  Seguirem treballant.

LA IMPORTÀNCIA DE LA FAMÍLIA EN LES NECESSITATS DEL NEN

LA IMPORTÀNCIA DE LA FAMÍLIA EN LES NECESSITATS DEL NEN

Volia tractar aquest tema, ja que a través de l'experiència que estic tenint a les pràctiques, considero que seria molt important una bona relació entre els nens i les famílies i també entre les famílies i el centre educatiu que no sempre es dóna.

Coneixent els diversos casos que es tracten des del departament d'orientació, moltes vegades es troba a faltar la col·laboració per part de les famílies, no demostren preocupació i les situacions familiars solen ser molt complicades pels nens, el que comporta que aquests acabin desenvolupant certes necessitats que les famílies no ajuden a millorar, ja sigui per la situació familiar que hi ha, perquè culturalment no saben com actuar, perquè no tenen recolzament per part d'altres membres de la família, etc.

Per aquest motiu volia posar un enllaç per tenir un recurs perquè les famílies puguin tenir per saber com tractar amb els seus fills. Jo m'he adonat que el que podia ser obvi per mi del que hauria de ser la relació entre fills i pares, ni ho és per tothom. I em sembla molt i molt trist, perquè les criatures no tenen culpa i són els que acaben pagant moltes coses del seu entorn.

TEMPS EN FAMÍLIA

TÈCNIQUES E INSTRUMETNS PER A L'AVALUACIÓ PSICOPEDAGÒGICA

M´he adonat portant a terme les pràctiques que l'avaluació psicopedagògica requereix de tècniques i instruments per a poder recollir la informació de forma vàlida i fiable. A l'hora d'escollir les tècniques o els instruments influeix l'enfoc d'avaluació que el docent pugui tenir, ja que podria seguir un enfoc més tradicional o crític, i com els dos són diferents, es plantegen objectius diversos, i la finalitat de l'avaluació psicopedagògica també canvia i utilitza tècniques e instruments diferents.

Les tècniques que es porten a terme dins del departament d'orientació per tal de seguir un procés avaluatiu serien: l'entrevista, la observació sistemàtica i les proves psicopedagògiques per tal d'establir un diagnòstic o uns resultats (que no serien "oficials"), ja que els diagnòstics han de venir donats per l'EAP.

Les entrevistes tenen una gran utilitat ja que es fan servir com a font d'informació, per reafirmar hipòtesis, confirmar la informació obtinguda mitjançant la observació o unes altres tècniques o instruments. Se sol fer la semiestructurada i la no estructurada, tot depèn del moment i de la o les persones amb les que es tingui l'entrevista.

Sobre les proves psicopedagògiques, vaig parlar amb anterioritat en un altre post indicant les que es feien servir en el departament d'orientació i perquè servien, per tant en aquest moment no voldria repetir-me.

Però em voldria centrar sobretot en l'observació, ja que és una tècnica fonamental que consisteix en veure, escoltar i registrar comportaments, actituds i procediments en relació a uns objectius determinats. Considero que és molt important, i de fet és al que mi he dedicat més en aquests últims dies, en observar diverses classes i diversos nens amb necessitats educatives molt variades . Normalment es fan observacions no participants, on prenc lloc a un espai de la classe i observo a diversos nens, realment sóc un agent extern a la dinàmica que observo.

És una tècnica amb la que estic aprenent molt, perquè observes actituds i comportaments que també ajuden a crear un diagnòstic del nen.  Em centraria en comentar l'experiència a una classe de 4t on es troba un nen amb un diagnòstic de TEA, un nen que presenta un nivell molt elevat d'ansietat i nerviosisme que el fa tenir un balanceig molt important, per tal de millorar la situació del nen a l'aula, mitjançant la observació vam pactar una sèrie de tasques a portar a terme com per exemple:

v  Tenir una seqüència per tranquilitzar-se a la taula.

v  Modificar la cadira per tal que li sigui més complicat el balanceig.

v  Canviar la companya de taula per tal de que l’ajudi a l’hora de calmar-se, i que li recordi seguir la seqüència.

v  Definir on, quan i amb qui es pot balancejar.

v  Fer una història o regla social escrita, on s’indicaria com veuen els demés el seu comportament.

v  Substituir la conducta de balanceig per una més acceptada (com per exemple moure les cames).

v  Estructurar la classe i explicar els imprevistos, per tal de que el Rubén tingui clar les assignatures que es fan, les persones que poden entrar a l’aula i el que es farà.

v  Que el nen tingui un horari perquè tingui clar el que ha de fer a classe.

v  Ensenyar-li una tècnica de relaxació, en un espai tranquil. Si hi ha molt soroll i es posa molt nerviós (ja que son nens hipersensibles), si cal que surti un moment al passadís per relaxar-se.

v  Al inici de la classe posar música relaxant, per disminuir el soroll de l’ambient (encara que sempre sigui la mateixa).

I per tal d'iniciar l'aplicació d'aquestes pautes, vaig elaborar un termòmetre que us mostro a continuació.

Com a conclusió indicaria que l'observació és una de les tècniques psicopedagògiques més útils per tal de poder obtenir una primera idea de què li succeeix a l'alumne, com es comporta a l'aula i com se'l tracta, per tal de valorar les necessitats educatives que presenta i les pautes que es poden marcar i a partir d'aquí seguir amb les següents tècniques.

 

                                                         TERMÒMETRE DE LES EMOCIONS

RECOMANACIÓ PER PARES DE NENS AMB AUTISME

Volia fer una recomanació, ja que hem de tractar amb pares que tenen fills amb diverses necessitats educatives i a vegades es fa difícil que entenguin allò que els hi volem transmetre, voldria fer un consell d'un material d'una guia per pares de nens amb autisme que he trobat molt interessant i que seria una bona eïna per tal de poder facilitar als pares i que estiguin informats de què tenen els seus fills i què poden fer i d'aquesta manera, poder entendre més el que els hi passa als seus fills.

GUIA PER PARES DE NENS AMB AUTISME

LA DIFERÈNCIA DE LA TEORIA A LA PRÀCTICA

Voldria fer una reflexió, perquè em trobo que hi ha mestres força reticents a seguir les pautes que els hi marca el psicopedagog, si que poden anar a entrevistar-se perquè no saben com tractar amb un nen o què fer per atendre les seves necessitats i a la hora de la veritat no es va res o una petita part del que es marca o s'estableix.
Es pot entendre que tinguin molta feina, que hi ha molts nens, que en una mateixa classe es poden trobar amb 10 nens amb necessitats educatives especials i a cada un se li hauria d’adaptar la feina, per aquest motiu vaig fer la pregunta al debat si es possible una educació inclusiva i una atenció a la diversitat correcta quan un es troba amb una situació d’aquest tipus.
Crec que ens trobem en un conflicte entre la teoria (el que s’hauria de fer) i la pràctica (el que realment es fa), a tothom li agradaria una escola inclusiva, multicultural, on es fes una correcta atenció a la diversitat i una atenció individualitzada per arribar a les pal·liar les necessitats educatives que poden presentar els alumnes. Però que passa en el moment en que, es fa de tot per un nen i no aprèn, quan s’han de fer diverses adaptacions diferents per diversos nens, quan en una classe s’ajunten nens amb retard mental, nens amb trastorn de conducta, amb dislèxia, amb autisme, nens nouvinguts, nens amb tdah?
Potser això que plantejo a mi em sobta molt, perquè al centre hi ha molts nens que presenten necessitats educatives especials i als quals se’ls hi ha de fer adaptacions, reforços i una atenció individualitzada. I quan veig la realitat, que els mestres no tenen més temps (i això els hi crea un neguit), si per molt que es facin les adaptacions hi ha nens que no aconsegueixen assolir els objectius mínims, quan les famílies no col·laboren o quan les hores de vetllador i les del mestre d’educació especial es queden curtes per la demanda que hi ha. Què més es pot fer?

ADAPRO, una eïna gratuita per potenciar la lectoescriptura

Hola companys/es, avui volia fer una entrada per fer una recomanació sobre un programa l'ADAPRO que és un processador de text gratuït orientat a persones amb dificultats d'aprenentatge com la dislèxia o un altre tipus de diversitat funcional com l'autisme. Aquí us deixo l'enllaç per poder-ho descarregar.
També us volia explicar una miqueta com he arribat a trobar aquesta eïna, ja que en el centre on em trobo realitzant les pràctiques hi ha diversos de nens amb TEA i també parlant amb la mestra d'educació especial vam pensar que seria una bona eïna de treball ja que utilitza una galeria de pictogrames de Arasaac, convertint a pictogrames qualsevol text que es pugui escriure, a part de per nens amb autisme, també considerem que seria útil per nens que actualment no han aprés a llegir i necessiten un mètode més global, ja que d'aquesta manera tindrien la paraula i la imatge a la vegada.

Us penjo l'enllaç on es pot descarregar de forma gratuïtadescarrega adapro
i també un vídeo de youtube on es mostra a un nen fent servir el programa video

Espero que us serveixi d'ajuda, ja que pot ajudar a les necessitats educatives de molts nens/es.

TRASTORN DE CONDUCTA

Avui voldria fer aquesta entrada al blog parlant del trastorn de conducta, ja que a l’escola ens trobem amb molts casos i a vegades costa treballar amb aquest tipus d’alumnes, sobretot a l’aula.

Quins serien aquells alumnes que presenten un trastorn de conducta?

Són alumnes que tenen un conjunt de comportaments, de formes d’actuació diverses, que no sempre són entitats clíniques definides, que tenen com a elements comuns: el fet de molestar a altres i trencar les normes socials acceptades. Els trastorns dissocials es caracteritzen per una forma persistent i reiterada de comportament dissocial, agressiu o retador que en els seus graus més extrems pot arribar a violacions de les normes, més del que seria acceptable pel caràcter i l’edat de l’alumne afectat i les característiques de la societat en la que viu.

Per tant, són nens que a l’aula interrompen, no segueixen el ritme, tenen una actitud normalment força desafiant, no segueixen les normes i reten constantment a l’adult i normalment solen estar ficats en baralles. Llavors, davant aquesta situació que seria aconsellable fer tant amb l’alumne com amb el professorat?

En l’escola on estic fent les pràctiques em trobo que cada professor acaba actuant d’una manera que moltes vegades no és la que afavoreix més la conducta de l’alumne, perquè hi ha factors de risc que encara fan que el nen tingui un comportament més desafiant i disruptiu, el fet de fer-lo fora de classe, no creure en les seves capacitats, cridar-lo o castigar-lo constantment no ajuda gaire a millorar la conducta, ja que aquests nens/es necessiten un recolzament de l’entorn, que els comprenguin, tenir contacte directe amb la família, tenir pactes o compromisos pedagògics, un seguiment individualitzat, etc. I per tal de poder portar a terme això, també necessitem un mètode d’ensenyament en el qual hi hagi adaptacions curriculars funcionals i motivadores properes a la seva realitat, amb activitats manipulatives i planificar l’horari i els agrupaments.

Què fer o què es podria fer amb l’alumne? Sobretot aconsellable que tinguin una persona referent amb la qual tinguin certa confiança, establir unes normes o un protocol d’actuacions i que tingui molt clares les accions i les conseqüències i que sigui un protocol firmat pel tutor, la família i el nen. També fer un treball per tal de que arribi a diferenciar i tractar les faltes de conducta i millori la comunicació amb les altres persones, ensenyar-lo a verbalitzat allò que sent i que disposi d’un espai per a l’expressió que necessitar. I el que és molt necessari és adaptar la duració del temps de les tasques que el mestre proposa i que aquestes siguin més manipulatives o creatives.

I què fer amb els professors quan es trobem amb diversos casos de trastorn de conducta a l’aula? Perquè pensem que no només comptem amb un alumne i que a vegades l’atenció individualitzada d’aquests alumnes es fa molt complicada, també pensem que son persones i que com tothom tenen dies millors i pitjors i aquests alumnes a vegades aconsegueixen treure de les seves caselles a la persona més pacient, encara que no hauria de ser així i per tant, perquè no sigui així  doncs han d’estar preparats i formats, ser coneixedors de l’entorn del nen per tal de poder-lo ajudar, comprendre sobretot els aspectes psicològics d’aquesta tipologia d’alumne (baixa resistència a la frustració, ansietat, baix control, impulsivitat, creences o pensaments distorsionats, duresa emocional, baixa autoestima, desordre escolar...), sobretot valorar els aspectes positius de l’individu (encara que siguin petites coses com que portin la llibreta, que un dia no es baralli, que no distregui, etc.), preocupar-se per l’alumne i per les seves motivacions i allò que li agrada i si és hàbil en alguna àrea reforçar això.

A partir d’aquí evidentment que entren altres actors que també s’han de tenir en compte perquè també participen en aquest procés d’ensenyament-aprenentatge de l’alumne amb trastorn de conducta com són els companys, tutors, psicopedagog, l’equip docent, la comissió d’atenció a la diversitat i l’equip directiu. Aquests també han de tenir en compte la tipologia d’alumnes que tenen per arribar a pal·liar millor les necessitats educatives que presenten.