Voldria fer una reflexió, perquè
em trobo que hi ha mestres força reticents a seguir les pautes que els hi marca
el psicopedagog, si que poden anar a entrevistar-se perquè no saben com tractar
amb un nen o què fer per atendre les seves necessitats i a la hora de la
veritat no es va res o una petita part del que es marca o s'estableix.
Es pot entendre que tinguin molta
feina, que hi ha molts nens, que en una mateixa classe es poden trobar amb 10
nens amb necessitats educatives especials i a cada un se li hauria d’adaptar la
feina, per aquest motiu vaig fer la pregunta al debat si es possible una
educació inclusiva i una atenció a la diversitat correcta quan un es troba amb
una situació d’aquest tipus.
Crec que ens trobem en un
conflicte entre la teoria (el que s’hauria de fer) i la pràctica (el que
realment es fa), a tothom li agradaria una escola inclusiva, multicultural, on
es fes una correcta atenció a la diversitat i una atenció individualitzada per
arribar a les pal·liar les necessitats educatives que poden presentar els
alumnes. Però que passa en el moment en que, es fa de tot per un nen i no
aprèn, quan s’han de fer diverses adaptacions diferents per diversos nens, quan
en una classe s’ajunten nens amb retard mental, nens amb trastorn de conducta,
amb dislèxia, amb autisme, nens nouvinguts, nens amb tdah?
Potser això que plantejo a mi em
sobta molt, perquè al centre hi ha molts nens que presenten necessitats
educatives especials i als quals se’ls hi ha de fer adaptacions, reforços i una
atenció individualitzada. I quan veig la realitat, que els mestres no tenen més
temps (i això els hi crea un neguit), si per molt que es facin les adaptacions
hi ha nens que no aconsegueixen assolir els objectius mínims, quan les famílies
no col·laboren o quan les hores de vetllador i les del mestre d’educació
especial es queden curtes per la demanda que hi ha. Què més es pot fer?
No hay comentarios:
Publicar un comentario