La investigació qualitativa estudia fenòmens que no són
quantificables. Més que la generalització dels resultats, es proposa aconseguir
profunditat en el coneixement
d’un tema, identificar la naturalesa complexa de la realitat i els aspectes
subjectius de l’experiència. Se centra en l’exploració intensiva d’uns quants
casos que es consideren aclaridors, dels quals els investigadors porten
registres narratius. Com que no genera dades quantitatives, no permet anàlisis
estadístiques. S’utilitza sobretot en ciències humanes i socials. Les tècniques
de recollida de dades més emprades són l’observació,
l’entrevista i els historials.
L’observació
és l’instrument més idoni per als educadors d’aquesta etapa, ja que permet fer
el seguiment de les conductes individuals i col·lectives davant de les
situacions d’ensenyamentaprenentatge i incidir en el desenvolupament de les
capacitats dels infants.
1. Característiques de l’observació:
a) Natural i pràctica. S’han d’utilitzar metodologies
senzilles i fiables i s’ha de combinar l’observació sistemàtica i l’observació
asistemàtica. S’ha de donar en l’ambient natural en el qual se succeeixen les activitats
d’ensenyament-aprenentatge o les que s’hagin preparat amb la finalitat
d’avaluar, que sempre seran una activitat més, i no seran artificioses o fora
d’aquest ambient natural i espontani dels infants.
b)
Fiable i objectiva. El procés de registre de dades ha de ser tan objectiu com sigui
possible i, per tant, més descriptiu que interpretatiu. De vegades convé
l’ajuda d’una altra educadora, bàsicament quan ens interessa analitzar el tipus
d’intervenció de l’educador/a. També és útil gravar en vídeo les situacions.
Tot i això, convé ser conscient que l’observació està sotmesa al risc de la
subjectivitat o l’error per diverses circumstàncies–cansament de l’observador,
falta d’atenció, etc.– o per falses expectatives o altres aspectes.
c) Adaptativa i flexible. S’han de tenir presents les
característiques de cada un dels infants. Tot i que es tingui prevista una
activitat d’avaluació, hem de poder deixar-la si per les circumstàncies que
sigui els infants tenen altres interessos o hi concorren altres circumstàncies.
d)
Finalitats clares i definides. Els comportaments i conductes que s’han
d’observar i les altres circumstàncies del procés (l’adequació dels recursos
utilitzats, els objectius perseguits, etc.) han d’estar definits i han de ser
clars, igual que les finalitats de l’observació (què cal observar i per què).
e)
Continuada i global. Convé no perdre de vista que l’observació forma part
del procés educatiu mateix i que implica tots els aspectes del pensament de
l’infant i del context en què es dóna, tot i que podem establir moments
específics i ben programats.
El joc
espontani és un moment que ens permet observar de manera privilegiada
l’evolució particular de l’infant: els seus interessos i motivacions, les
habilitats en les relacions amb els seus companys de joc, etc. La seva
finalitat és captar les informacions que puguin servir per comprendre la
conducta de l’infant, avaluar-la i proporcionar aquells elements que puguin
servir d’ajuda per al seu progrés.
He volgut
fer aquesta entrada sobre la importància de la observació, ja que en les
últimes setmanes he estat fent moltes observacions en diverses classes, amb
nens amb diverses necessitats educatives. Per mí han estat força importants per
detectar els nens amb algun tipus de necessitat.
Webgrafia:
No hay comentarios:
Publicar un comentario