TDAH (TRASTORN PER DÈFICIT D'ATENCIÓ AMB HIPERACTIVITAT)

És un trastorn en el que intervenen tants factors genètics com ambientals. El TDAH és un trastorn de conducta que apareix a la infància, i que es sol començar a diagnosticar al voltant dels 7 anys d'edat encara que en alguns casos aquest diagnòstic es pot realitzar d'una manera més precoç. Es manifesta com un augment de l'activitat física, impulsivitat i dificultat per a mantenir l'atenció en una activitat durant un període de temps continuat. A part d'això hi ha nens en els que s'observen a la vegada problemes d'autoestima deguts als símptomes propis del TDAH i que els pares no solen associar a aquest trastorn. A la vegada, el TDAH es pot associar amb freqüència a altres problemes, i les seves conseqüències s'aprecien en diversos ambients de la vida del nen, no només l'escolar, sinó que també afecta en gran mesura a les relacions interpersonals tant amb la família, com amb altres nens i nenes i amb els seus educadors, sent aquestes relacions claus en el desenvolupament del nen/a.

Segons la classificació nord-americana d'enfermetats psiquiàtriques DSM-IV, no totes les persones que pateixen TDAH tenen el mateix quadre clínic. En algunes d'elles predominen els símptomes de TDAH d'inatenció, en altes les d'hiperactivitat e impulsivitat, i en altres hi ha problemes tant d'atenció com d'hiperactivitat e impulsivitat (el que es coneix com a TDAH combinat o mixt). És a dir, el TDAH es pot desglossar en varis subtipus, depenent de quin grup de símptomes predominen.

Aquestes variants son conegudes com "subtipus del TDAH". De tots els subtipus, el més freqüent és el combinat, seguit del predominantment hiperactiu-impulsiu. El subtipus predominantment inatent és el menys freqüent, i es dóna més en nenes. Degut a que els símptomes d'inatenció són més sútils, es detecten menys i provoquen que el diagnòstic de TDAH en nenes/adolescents tardi més en realitzar-se o, en molts casos, passa desapercebut.

Sobre el que comento en relació dels subtipus, és cert, tal i com veiem en els casos que es tracten des del Departament d'Orientació, que dels nens que estan diagnosticats com TDAH, el que predomina és el combinat que s'engloba els problemes d'atenció, d'hiperactivitat i d'impulsivitat. I aquí és on podríem entrar en un debat sobre si és positiu o no el fet de medicar als nens. He de dir que jo estava bastant en contra en el fet d'haver de medicar als nens, però sincerament i amb l'experiència i amb els casos amb els que estic tractant al centre escolar, he canviat bastant d'opinió. I no es un fet de medicar als nens només pel fet de que "no molestin", sinó pels nens, pel fet de que ells puguin estar bé, ja que el fet de que no es puguin controlar també és un problema per ells per com es senten i els que això els hi comporta.

Puc parlar d'un nen amb el qual jo vaig treballar quan vaig estar de vetllador al centre quan ell tenia 4 anys, aquest va ser diagnosticat com a TDAH, un nen molt impulsiu, desafiant, molt inatent, molt mogut, que tenia problemes constantment amb companys, mestres, dins la família, etc. Aquest nen va començar a fer un tractament al Hospital Clínic, actualment està cursant 6è de primària i és un nen que ha canviat tant, un nen que pot seguir les classes, un nen que no té conflictes, que la relació amb el seu entorn ha canviat molt positivament i sobretot i el més important és que com se sent el nen i com està ell. Quan parles amb ell et transmet lo bé que està, lo bé que se sent i lo bé que li va la medicació. És un dels casos que puc comentar que hi ha al centre que conec més personalment. També podria parlar d'altres nens que el fet de tenir TDAH, de no poder controlar-se i el problemes que això els hi comporta, els hi crea un neguit i una ansietat que el perjudica molt en la seva autoestima i en el seu estat d'ànim. Per aquest motiu, observant i tractant diversos casos i veient com estan els nens, ha canviat la meva opinió sobre aquest tema.  És qüestió de plantejar-se que si un nen és diabètic i se'l medica, perquè no a un nen que tingui TDAH?

BIBLIOGRAFIA:

Ross W. Greene. El niño insoportable. Ediciones Medici, 2001.
Russell A. Barkley. Niños hiperactivos. Cómo comprender y atender sus necesidades especiales. Ediciones Paidós.
García Pérez EM, Magaz A. Hiperactividad. Guía para profesores. Cruces-Baracaldo: COHS, 2003. Aquest llibre el volia recomanar especialmente ja que el veig molt recomanable i molt important com a guía per a Mestres.

WEBGRAFIA:

http://www.fundacioncadah.org Web de la fundació CADAH, una fundació Càntabra, d'ajuda al déficit d'atenció e hiperactivitat i que té molta información interessant.

http://www.trastornohiperactividad.com Web on explica en què consisteix el TDAH, donen información sobre associacions de pares, preguntes freqüents, vídeos...
A part de tenir eïnes i pautes molt interessants.