CONCLUSIONS

Com a resum de les meves pràctiques, puc dir que han estat molt profitoses pel meu coneixement i per la meva formació.

Quan vaig escollir el centre ja pensava que aprendria molt per la tipologia de centre que és, pel tipus de família i d'alumne amb el que treballen i perquè ja coneixia una mica el centre per haver treballat fa anys com a vetlladora i no m'equivocava.

Actualment des del Departament d'Orientació del Centre Sagrat Cor del Besòs hi ha molts nens amb diverses necessitats educatives especials. Des del principi vaig estar molt ben adaptada dins del centre per part de tots els professionals, també degut a que havia estat treballant al centre feia uns anys i coneixia a alguns professionals del centre.

Un cop pactades les pràctiques amb la tutora, des del primer moment ja vaig començar  a participar activament en les observacions a classe, les entrevistes amb els nens i amb els tutors, vaig començar a conèixer les proves que se'ls hi passaven als nens per valorar els seus coneixements i les seves necessitats educatives que juntament amb les entrevistes amb altres professionals, com la psicòloga de l'E.A.P, m'han anat aportant un coneixement molt important en aquest procés d'ensenyament-aprenentatge que són les pràctiques.

Juntament amb la meva tutora Mercè, hem estat valorant quines tasques s'haurien de portar a terme per tractar de la millor manera les necessitats educatives dels nens/es. Concretament hem treballat amb nens amb TEA (trastorn de l'espectre autista), nens amb síndrome d'Asperger,  TDAH (trastorn per dèficit d'atenció e hiperactivitat),  nens i nenes amb trastorn negativista desafiant, nens dislèxics, amb retard cognitiu important, etc.  I el que hem estat intentant fer un treball col·laboratiu amb la resta de professionals que intervenen en el procés d'ensenyament-aprenentatge dels nens i nenes, amb les famílies (una tasca que en aquesta escola és força complicada, ja que les famílies són molt poc col·laboradores), amb professionals de centres externs en els quals estan derivats els alumnes.

Personalment, el que he considerat molt profitós per la meva experiència i la meva formació ha estat el treball col·laboratiu amb altres professionals.  Un treball molt  important per tal de poder pal·liar les necessitats educatives especials dels nens/es.  Si que un cop es treballa amb diversos professionals també es veu la realitat que és que no sempre tothom té bona relació amb els seus companys, que no tothom està conforme amb la forma d'ensenyar d'altres companys, que no hi ha la relació i la coordinació que hi hauria d'haver i d'aquesta manera també he aprés que no tot és tan idealista, que no sempre tot és tan maco ni tan fàcil de fer, i que s'ha de portar a terme un treball costós perquè la coordinació sigui adequada pel bé dels nens/es.

El treball conjunt que es porta a terme a l'escola per fer una atenció individualitzada i una atenció a la diversitat és molt important per l'aprenentatge dels nens, s'intenta que tots els nens tinguin l'atenció que necessiten per tal d'aprendre de la millor manera i que les seves necessitats educatives no els hi perjudiquin en el seu aprenentatge.  El fet de que sigui un centre amb un gran nombre d'immigrants, fa que s'hagi de tenir en compte que aquests nens no es quedin enrere en els seus aprenentatges per culpa de no conèixer ni dominar la llengua.

M'ha encantat el poder fer observacions a diverses aules, perquè he pogut reconèixer a nens que tenen algun tipus de dificultat, he conegut diverses formes d'ensenyament, com aplicar la teoria a la pràctica per exemple en el cas d'haver de tractar amb un nen amb TEA, què s'ha de fer i quines pautes seguir pel bé de l'aprenentatge del nen. 

Com a valoració de les pràctiques, jo les valoraria molt positivament, degut a que considero que he aprés molt en relació a les tasques que portaria a terme un psicopedagog en un centre educatiu (qüestió que vaig plantejar en una entrada del blog) i tot el que he anant aprenent, ho valoro positivament perquè em servirà pel meu futur, per quan hagi de treballar com a psicopedagoga.

He aprés a realitzar observacions, a conèixer les diverses proves que es poden passar als nens per tal de conèixer les necessitats educatives que tenen, a com coordinar un equip educatiu per treballar de forma col·laborativa pel bé de l'aprenentatge del nen, també he aprés a com detectar als nens/es amb necessitats educatives especials, a com treballar amb professionals, nens i famílies, els passos que s'han de seguir per tal de derivar a un nen/a a un centre extern, quins materials serien necessaris o més adequats per tal de poder portar a terme una educació més individualitzada, com atendre a la diversitat, etc. I realment obtindre aquesta formació ho valoro molt positivament, gràcies a la meva tutora com a la resta de professionals amb els que hem col·laborat.

LA IMPORTÀNCIA DE LA OBSERVACIÓ COM A TÈCNICA DE RECOPILACIÓ D'INFORMACIÓ.

La investigació qualitativa estudia fenòmens que no són quantificables. Més que la generalització dels resultats, es proposa aconseguir profunditat en el coneixement d’un tema, identificar la naturalesa complexa de la realitat i els aspectes subjectius de l’experiència. Se centra en l’exploració intensiva d’uns quants casos que es consideren aclaridors, dels quals els investigadors porten registres narratius. Com que no genera dades quantitatives, no permet anàlisis estadístiques. S’utilitza sobretot en ciències humanes i socials. Les tècniques de recollida de dades més emprades són l’observació, l’entrevista i els historials.

L’observació és l’instrument més idoni per als educadors d’aquesta etapa, ja que permet fer el seguiment de les conductes individuals i col·lectives davant de les situacions d’ensenyamentaprenentatge i incidir en el desenvolupament de les capacitats dels infants.

 1. Característiques de l’observació:

a) Natural i pràctica. S’han d’utilitzar metodologies senzilles i fiables i s’ha de combinar l’observació sistemàtica i l’observació asistemàtica. S’ha de donar en l’ambient natural en el qual se succeeixen les activitats d’ensenyament-aprenentatge o les que s’hagin preparat amb la finalitat d’avaluar, que sempre seran una activitat més, i no seran artificioses o fora d’aquest ambient natural i espontani dels infants.

 b)  Fiable i objectiva. El procés de registre de dades ha de ser tan objectiu com sigui possible i, per tant, més descriptiu que interpretatiu. De vegades convé l’ajuda d’una altra educadora, bàsicament quan ens interessa analitzar el tipus d’intervenció de l’educador/a. També és útil gravar en vídeo les situacions. Tot i això, convé ser conscient que l’observació està sotmesa al risc de la subjectivitat o l’error per diverses circumstàncies–cansament de l’observador, falta d’atenció, etc.– o per falses expectatives o altres aspectes.

c) Adaptativa i flexible. S’han de tenir presents les característiques de cada un dels infants. Tot i que es tingui prevista una activitat d’avaluació, hem de poder deixar-la si per les circumstàncies que sigui els infants tenen altres interessos o hi concorren altres circumstàncies.

 d) Finalitats clares i definides. Els comportaments i conductes que s’han d’observar i les altres circumstàncies del procés (l’adequació dels recursos utilitzats, els objectius perseguits, etc.) han d’estar definits i han de ser clars, igual que les finalitats de l’observació (què cal observar i per què).

 e) Continuada i global. Convé no perdre de vista que l’observació forma part del procés educatiu mateix i que implica tots els aspectes del pensament de l’infant i del context en què es dóna, tot i que podem establir moments específics i ben programats.

El joc espontani és un moment que ens permet observar de manera privilegiada l’evolució particular de l’infant: els seus interessos i motivacions, les habilitats en les relacions amb els seus companys de joc, etc. La seva finalitat és captar les informacions que puguin servir per comprendre la conducta de l’infant, avaluar-la i proporcionar aquells elements que puguin servir d’ajuda per al seu progrés.

He volgut fer aquesta entrada sobre la importància de la observació, ja que en les últimes setmanes he estat fent moltes observacions en diverses classes, amb nens amb diverses necessitats educatives. Per mí han estat força importants per detectar els nens amb algun tipus de necessitat.

 

 

Webgrafia:

http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2789646

 

http://www.buenastareas.com/ensayos/Importancia-De-La-Observacion-Del-Proceso/2019438.HTML

 

http://www.fhumyar.unr.edu.ar/escuelas/3/materiales%20de%20catedras/trabajo%20de%20campo/solefabri1.htm

 

http://es.slideshare.net/austinmi/metodo-de-observacion

 

QUÈ ÉS LA DISLÈXIA?

Etimològicament la paraula dislèxia vol dir aproximadament dificultats de llenguatge. En l'acceptació actual es refereix a problemes de lectura, trastorn en l'adquisició de la lectura.

Una primera definició de la dislèxia és la que ens diu que és el problema per aprendre a llegir que presenten els nens amb un coeficient intel·lectual normal i no apareixen altres problemes físics o psicològics que poden explicar aquestes dificultats.

Segons algunes estadístiques, la dislèxia afecta en major o menor grau a un 10% o un 15% de la població escolar i adulta. Afecta en igual mida a nens i nenes, encara que jo personalment en les pràctiques que estic portant a terme, he vist moles més nens que nenes. Potser tindria a veure amb el fet que les dones en general tenen un major desenvolupament en l'àrea del llenguatge que els homes. Hi ha un consens entre els estudis realitzats en que entre un 4 i un 5% dels nens presenten problemes greus d'aprenentatge de la lectura, amb la conseqüent dificultat en l'escriptura.

Donada la generalització de l'ensenyament a tota la població de forma obligatòria i l'ús prioritari de la lectura i l'escriptura com a mitjancers de l'ensenyament, la quantitat de nens que tenen dificultats escolar per aquest motiu és un factor rellevant a tenir en compte per l'ensenyant. Segons les estadístiques, es pot esperar que en cada aula de 25 alumnes hi hagi almenys un nen amb dificultats d'aprenentatge.

M. Thomson dona una bona definició: "es una grave dificultad con la forma escrita del lenguaje, que es independiente de cualquier causa intelectual, cultural y emocional. Se caracteriza porque las adquisiciones del individuo en el ámbito de la lectura, la escritura y el deletreo, están muy por debajo del nivel esperado en función de su inteligencia y de su edad cronológica. Es un problema de índole cognitivo, que afecta a aquellas habilidades lingüísticas asociadas con la modalidad escrita, particularmente el paso de la modalidad escrita, particularmente el paso de la codificación visual a la verbal, la memoria a corto plazo, la percepción de orden y la secuaneicación".

Dins de l'experiència que estic obtenint a través de les pràctiques, ens referim a dislèxia només quan es compleix la definició senzilla, seria el nen o nena que no aprèn a llegir, amb intel·ligència normal i cap altre problema que expliqui la dificultat.  En relació al que he llegit sobre aquest tema i l'experiència formativa, m'he trobat amb professionals contraris a donar aquest diagnòstic i prefereixen parlar d'inmaduresa, del que alguna manera seria la dislèxia "evolutiva" o  "madurativa" o senzillament la falta de maduresa per a assolir els aprenentatges, donada la variabilitat individual i la distribució normal de la població escolar d'acord a la anomenada "campana de Gauss". Sens dubte també considero que moltes vegades considerant aquest diagnòstic es perd un temps preciós per a la intervenció amb aquests nens i el tracte adequat al seu problema, ja que els nens es poden crear un autoconcepte d'ells mateixos degut a aquestes dificultats.

Sent la dislèxia en principi un problema d'aprenentatge , acaba per crear una personalitat característica que a l'aula es fa notar o bé per la inhibició i el retraiment o bé per l'aparició de conductes disruptives, parlar, barallar-se, no treballar..., com a formes d'obtenir el reconeixement que no pot aconseguir pels seus resultats escolars.

La dislèxia va relacionada en ocasions a altres problemes d'aprenentatge escolar, com la disgrafia (que seria la dificultat en el traç correcte de les lletres, en el paral·lelisme de les línies, el tamany de les lletres, en la pressió de l'escriptura) i en fases posteriors apareixen la disotografia (dificultats per a l'ús correcte de les regles d'ortografia, des de les que s'anomenen d'ortografia natural fins a nivells més complexes). En ocasions, la dislèxia també va relacionada amb dificultats de pronunciació, amb major incidència en la dificultat de pronunciació de paraules noves, llargues o que contenguin combinacions de lletres del tipus que produeixen dificultats en la lectura.

Dins de l'aula la dislèxia es pot detectar inicialment pel retràs en l'aprenentatge de la lectoescriptura, les peculiaritats que es donen quan aconsegueix iniciar l'aprenentatge, la lentitud, la tendència al deletreig, la dificultat en la comprensió lectora degut a la falta de ritme, l'absència de puntuació. A mesura que els cursos passen, els problemes s'aguditzen, ja que l'estudi, i el treball escolar en general es basen en les habilitats que el nen no té i es va retrassant progressivament. Així, la dificultat lectora, la falta de comprensió, comporten uns mals resultats escolars, mal autoconcepte, actituds de desgana i conductes en ocasions, disruptives, pertorbadores del bon funcionament del clima de l'aula. El problema que ocorre amb freqüència és que al nen se li tracta de distret, mandrós i se li atribueix a aquestes característiques un mal funcionament escolar, se'l pressiona perquè treballi, mantingui l'atenció, i d'alguna manera menys preant-lo per la seva incapacitat per aprendre. Però s'ha de tenir en compte que és algo que el nen no pot controlar voluntàriament i que s'ha de tractar el problema.

Bibliografía:

"Dislexia. Aspectos psicológicos y neurológicos". Frank H. Duffy, Norman Geschwind. Editorial Labor-1988.

"Dislexia, disortografía, disgrafía". Rosa Ma. Ribas Torres y Pilar Fernández Fernández. Ediciones Pirámide-1997.

"Dislexia. Su naturaleza, evaluación y tratamiento". Thomson, M.E. Editorial Alianza Psicología, 1992(1984).

Webgrafía

http://www.disfam.org/dislexia/   Web de l'associació de dislèxics d'Argentina i República Dominicana. Molt útil pels recursos que ofereix i sobretot pels recursos d'inclusió.

http://www.fedis.org/  Federació Espanyola de Dislèxics.

http://www.psicopedagogia.com/dislexia Una página web molt útil per la infomació que ofereix sobre la dislèxia, les etapes educatives i en què consisteix i quin tractament es pot oferir.

http://www.familiaysalud.es/nos-preocupa-que/que-es-la-dislexia  Una página pensada per pares on explica de forma molt entenedora perquè tothom ho pugui entendre en què consisteix la dislèxia, símptomes.

TDAH (TRASTORN PER DÈFICIT D'ATENCIÓ AMB HIPERACTIVITAT)

És un trastorn en el que intervenen tants factors genètics com ambientals. El TDAH és un trastorn de conducta que apareix a la infància, i que es sol començar a diagnosticar al voltant dels 7 anys d'edat encara que en alguns casos aquest diagnòstic es pot realitzar d'una manera més precoç. Es manifesta com un augment de l'activitat física, impulsivitat i dificultat per a mantenir l'atenció en una activitat durant un període de temps continuat. A part d'això hi ha nens en els que s'observen a la vegada problemes d'autoestima deguts als símptomes propis del TDAH i que els pares no solen associar a aquest trastorn. A la vegada, el TDAH es pot associar amb freqüència a altres problemes, i les seves conseqüències s'aprecien en diversos ambients de la vida del nen, no només l'escolar, sinó que també afecta en gran mesura a les relacions interpersonals tant amb la família, com amb altres nens i nenes i amb els seus educadors, sent aquestes relacions claus en el desenvolupament del nen/a.

Segons la classificació nord-americana d'enfermetats psiquiàtriques DSM-IV, no totes les persones que pateixen TDAH tenen el mateix quadre clínic. En algunes d'elles predominen els símptomes de TDAH d'inatenció, en altes les d'hiperactivitat e impulsivitat, i en altres hi ha problemes tant d'atenció com d'hiperactivitat e impulsivitat (el que es coneix com a TDAH combinat o mixt). És a dir, el TDAH es pot desglossar en varis subtipus, depenent de quin grup de símptomes predominen.

Aquestes variants son conegudes com "subtipus del TDAH". De tots els subtipus, el més freqüent és el combinat, seguit del predominantment hiperactiu-impulsiu. El subtipus predominantment inatent és el menys freqüent, i es dóna més en nenes. Degut a que els símptomes d'inatenció són més sútils, es detecten menys i provoquen que el diagnòstic de TDAH en nenes/adolescents tardi més en realitzar-se o, en molts casos, passa desapercebut.

Sobre el que comento en relació dels subtipus, és cert, tal i com veiem en els casos que es tracten des del Departament d'Orientació, que dels nens que estan diagnosticats com TDAH, el que predomina és el combinat que s'engloba els problemes d'atenció, d'hiperactivitat i d'impulsivitat. I aquí és on podríem entrar en un debat sobre si és positiu o no el fet de medicar als nens. He de dir que jo estava bastant en contra en el fet d'haver de medicar als nens, però sincerament i amb l'experiència i amb els casos amb els que estic tractant al centre escolar, he canviat bastant d'opinió. I no es un fet de medicar als nens només pel fet de que "no molestin", sinó pels nens, pel fet de que ells puguin estar bé, ja que el fet de que no es puguin controlar també és un problema per ells per com es senten i els que això els hi comporta.

Puc parlar d'un nen amb el qual jo vaig treballar quan vaig estar de vetllador al centre quan ell tenia 4 anys, aquest va ser diagnosticat com a TDAH, un nen molt impulsiu, desafiant, molt inatent, molt mogut, que tenia problemes constantment amb companys, mestres, dins la família, etc. Aquest nen va començar a fer un tractament al Hospital Clínic, actualment està cursant 6è de primària i és un nen que ha canviat tant, un nen que pot seguir les classes, un nen que no té conflictes, que la relació amb el seu entorn ha canviat molt positivament i sobretot i el més important és que com se sent el nen i com està ell. Quan parles amb ell et transmet lo bé que està, lo bé que se sent i lo bé que li va la medicació. És un dels casos que puc comentar que hi ha al centre que conec més personalment. També podria parlar d'altres nens que el fet de tenir TDAH, de no poder controlar-se i el problemes que això els hi comporta, els hi crea un neguit i una ansietat que el perjudica molt en la seva autoestima i en el seu estat d'ànim. Per aquest motiu, observant i tractant diversos casos i veient com estan els nens, ha canviat la meva opinió sobre aquest tema.  És qüestió de plantejar-se que si un nen és diabètic i se'l medica, perquè no a un nen que tingui TDAH?

BIBLIOGRAFIA:

Ross W. Greene. El niño insoportable. Ediciones Medici, 2001.
Russell A. Barkley. Niños hiperactivos. Cómo comprender y atender sus necesidades especiales. Ediciones Paidós.
García Pérez EM, Magaz A. Hiperactividad. Guía para profesores. Cruces-Baracaldo: COHS, 2003. Aquest llibre el volia recomanar especialmente ja que el veig molt recomanable i molt important com a guía per a Mestres.

WEBGRAFIA:

http://www.fundacioncadah.org Web de la fundació CADAH, una fundació Càntabra, d'ajuda al déficit d'atenció e hiperactivitat i que té molta información interessant.

http://www.trastornohiperactividad.com Web on explica en què consisteix el TDAH, donen información sobre associacions de pares, preguntes freqüents, vídeos...
A part de tenir eïnes i pautes molt interessants.

 

T.E.A. (TRASTORN D'ESPECTRE AUTISTA)

L’autisme és un grup de trastorns del desenvolupament neurològic que es manifesta obstaculitzant l’aprenentatge d’habilitats de comunicació i de relacions socials. Paral·lelament, el desenvolupament també es veu interferit per la presència d’interessos restringits inusualment forts, comportament repetitiu i dificultats per afrontar canvis inesperats. El terme espectre es refereix a una àmplia gamma de símptomes, habilitats i nivells de discapacitat que poden presentar les persones que el pateixen.

Les causes del Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) són de base genètica, però possiblement associades a factors ambientals que interactuen amb aquestes. Els canvis del patró de desenvolupament del cervell són evidents als dos anys, però possiblement ja es reflecteixin en edats més primerenques.

En l’actualitat, es reconeixen dos grans subgrups: l’autisme clàssic i la síndrome d’Asperger. L’autisme clàssic està associat a dificultats d’aprenentatge (QI per sota la mitjana) i retard en l’adquisició del llenguatge. La síndrome d’Asperger comparteix característiques amb l’autisme, però sense les dificultats d’aprenentatge associades (QI en la mitjana o superior a la mitjana) i sense cap tipus de retard de llenguatge.

Els canvis proposats en el DSM-V uneixen aquests subgrups sota l’únic epígraf de Trastorn de l’Espectre Autista. La proposta afirma que els símptomes representen un contínuum que va de lleu a sever, més que un simple diagnòstic de “sí o no”. Els criteris per al diagnòstic del trastorn especificaran un rang de severitat, descrivint el desenvolupament de la comunicació social i d’altres comportaments cognitius i motors rellevants.

Els efectes del trastorn no són immutables, poden canviar amb una intervenció educativa adequada, però les dificultats nuclears són presents al llarg de tota la vida de la persona amb TEA.

A l'escola actualment tenim diversos nens que estem valorant des del Departament d'Orientació, i estem plantejant diverses pautes per tal de que els mestres tinguin clar què poden fer amb cada un dels nens, perquè no tots tenen el mateix grau, tenim uns amb T.E.A i uns altres d'Asperger.

Les pautes que hem plantejat serien les següents:

v  Tenir una seqüència per tranquilitzar-se a la taula.

v  Modificar la cadira per tal que li sigui més complicat el balanceig.

v  Canviar la companya de taula per tal de que l’ajudi a l’hora de calmar-se, i que li recordi seguir la seqüència.

v  Definir on, quan i amb qui es pot balancejar.

v  Fer una història o regla social escrita, on s’indicaria com veuen els demés el seu comportament.

v  Substituir la conducta de balanceig per una més acceptada (com per exemple moure les cames).

v  Estructurar la classe i explicar els imprevistos, per tal de que el Rubén tingui clar les assignatures que es fan, les persones que poden entrar a l’aula i el que es farà.

v  Que el nen tingui un horari perquè tingui clar el que ha de fer a classe.

v  Ensenyar-li una tècnica de relaxació, en un espai tranquil. Si hi ha molt soroll i es posa molt nerviós (ja que son nens hipersensibles), si cal que surti un moment al passadís per relaxar-se.

v  Al inici de la classe posar música relaxant, per disminuir el soroll de l’ambient (encara que sempre sigui la mateixa).

A part de mostrar aquest pautes i posar una miqueta d'informació sobre en què consisteix el T.E.A, volia també mostrar un còmic que vaig trobar que em va semblar molt interessant per tal d'explicar d'una forma molt visual el que és un nen amb autisme.

COMIC AUTISME

Webgrafia:

http://blogs.20minutos.es/madrereciente/2014/11/28/maria-tiene-autismo-maria-no-esta-enferma/

http://www.xtec.cat/web/curriculum/diversitat/alumnes/tdes/tea

http://www.tea.cat/

https://elscolors.wordpress.com/que-es-lespectre-autista/

 

Bibliografía:

 

Greenspan, I. Stanley: Comprender el autismo, Barcelona, RBA, 2008.

 

Pel·lícules:

 

Más allá de la realidad (Dir. Bruce Broughton; UK, 1986)

         

Un testigo en silencio (Dir. Bruce Beresford; UK, 1994).